dimarts, 25 d’abril de 2017

En Xoc, una fotja de s’Albufera des Grau

El darrer dimecres, abans de les vacances de Pasqua, na Begonya va venir a la nostra escola per contar-nos el conte d’en Xoc. Na Begonya pertany a l’equip d’educació i interpretació ambiental del Parc Natural de s’Albufera des Grau. I és que aquest proper divendres nosaltres ens n’anirem al parc a realitzar l’activitat Qui viu a s’Albufera?
I aquí us deix el conte d’en Xoc perquè el pugueu compartir amb els vostres fillets i filletes.

 “Açò era i no era a l’albufera des Grau una bassa molt grossa que té l’aigua mesclada dolça i salada.
Allà hi vivia en Tano, una granota, que estava molt contenta perquè havia arribat la primavera i hi havia moltes mosques i moscards.
-Mmmmm, quantes mosques i moscards! Quina gana que tenc!
Quan de cop i volta va trobar un ou.
-Cric, cric, crec, crec... –va sentir.
Aleshores l’ou es va obrir i va sortir un pollet.

En Tano ho va saber tot d’una...
-És un pollet de fotja, i quan sigui gran tindrà el bec i el front blancs com el xoc.
I li va posar de nom Xoc.
En Tano li donava mosques i moscards, perquè era el que ell menjava, i en Xoc creixia i creixia fins que va ser una fotja gran.

Un dia en Xoc li va demanar a en Tano:
-Tano, tu saps què mengen les fotges grans com jo?
-Jo no ho sé, jo som una granota –va dir en Tano.
-I què faré? Em moriré de gana... –va dir en Xoc preocupat.
-Xoc, no hi ha altra solució: te n’hauràs d’anar tot sol per l’albufera a veure si trobes qualque animal que et sàpiga dir què has de menjar.
Estaven una mica tristos, però s’havien de separar. Es van fer una abraçada molt forta, es van dir adéu i en Xoc va partir.
-Adéu, Xoc!
-Adéu, Tano, et trobaré a faltar!
-Adéu, Xoc... i vés alerta amb la gavina Katrina!

Nedant, nedant, van trobar un peix molt llarg i prim.
-Quin cos tan llarg que tens! Tu qui ets? –va demanar en Xoc.
-Jo som una anguila.
-I tu vius aquí, a l’albufera?
-Sí, jo visc aquí –va respondre l’anguila.
-Tal vegada em podries ajudar... Tu saps què mengen les fotges com jo?
-Jo no ho sé –va dir l’anguila-. Jo el que sé de les fotges és que sabeu nedar per davall l’aigua com nosaltres, les anguiles.
-Oh, gràcies, anguila! Hauré de continuar cercant –es va acomiadar en Xoc, i va seguir nedant.

Al cap d’una estona va trobar un animal amb el cap verdblau molt bonic.
-Quin cap tan polit que tens! Tu qui ets? –va demanar en Xoc.
-Jo som un ànec collblau.
-I tu vius aquí, a l’albufera?
-Sí, jo visc aquí –va respondre l’ànec.
-Tal vegada em podries ajudar... Tu saps què mengen les fotges com jo?
-Jo no ho sé –va dir l’ànec-. Jo el que sé de les fotges és que acabades de néixer ja sabeu nedar, com nosaltres, els ànecs.
-Oh, gràcies, ànec collblau! Llàstima, hauré de continuar cercant –es va acomiadar en Xoc, i va seguir el seu camí.

Nedant, nedant, va trobar un ocell amb el coll molt llarg i les plomes molt blanques.
-Quin coll més llarg que tens i quines plomes més blanques! Tu qui ets? –va demanar en Xoc.
-Jo som un agronet blanc.
-I tu vius aquí, a l’albufera?
-Sí, jo visc aquí –va respondre l’agronet.
-Tal vegada em podries ajudar... Tu saps què mengen les fotges com jo?
-Jo no ho sé –va dir l’agronet-. Jo el que sé de les fotges és que sabeu volar molt bé, com nosaltres, els agronets blancs.
-Oh, gràcies, agronet, continuaré cercant... –va dir en Xoc.

En Xoc estava molt cansat i tenia molta gana, però havia de continuar nedant per trobar qualcú que li digués què menjaven les fotges com ell.
I de cop i volta va sentir un renou molt fort.

-Ha, ha, ha, ha, ha...
En Xoc va mirar enlaire i va veure un animal molt gros que no aturava de fer voltes.
-I tu qui ets, que fas tanta renou? –va dir en Xoc, un poc espantat.
-Ha, ha, ha, ha... Jo som la gavina Katrina!
Aleshores en Xoc va recordar que en Tano li havia dit que anés alerta amb la gavina Katrina, però estava tan cansat i tenis tanta gana que li va demanar...
-I tu saps què mengen les fotges com jo?
-I tant que ho sé, les fotges menjau pa. Ha, ha, ha... –va dir la gavina.
-Pa? I on en puc trobar?
-Si vas cap allà, devora aquell pont, en trobaràs. Ha, ha, ha...
-Gràcies, gavina Katrina –va dir en Xoc un poc regirat.

En Xoc va començar a nedar molt ràpid i allà on li havia dit la gavina va trobar molt de pa.
Aquell vespre va menjar pa, i pa, i més pa. L’endemà al matí va berenar de pa, per dinar pa, per fer la bereneta pa i per sopar més pa. Al matí altra vegada pa, i pa, i pa, i pa...
Fins que un dia al matí...

-Ai, quin mal de panxa que tens...! Ai!
No es podia aixecar de tant de mal de panxa que tenia.
Però justament per allà passava una altra fotja, deien que era la fotja més bonica de l’albufera; li deien na Polida. Quan va sentir els gemecs d’en Xoc s’hi va atracar.

-Què tens que fas aquests crits? –va dir na Polida.
En Xoc no havia vist mai una altra fotja, i encara menys tan bonica.
-I tu qui ets? –li va demanar en Xoc.
-Jo som una fotja, com tu. Com és que tens mal de panxa? –va dir na Polida.
-És que l’únic menjar que conec és el pa, i n’he menjat molt...
-Pa? El pa no és menjar de fotges ni d’ànecs; el pa és menjar per als fillets I les filletes; és menjar per a les persones!
-És que la gavina Katrina és un poc pilleta... Les fotges i els ànecs no hem de menjar pa! –li va explicar na Polida.
-I ara què faré? Què menjaré? –va dir en Xoc.
-Primer et curaré el mal de panxa i demà et mostraré el que menjam les fotges.
Van anar a ca na Polida, que li va preparar una sopeta d’herbes que li va llevar el mal de panxa, i l’endemà al matí...
...van anar a un lloc on hi havia molt de menjar de fotja.
-Mira, Xoc, les fotges menjam cucs –li va dir na Polida-, caragols, peixos i herbes...
-Mmmm... Aquest menjar sí que és bo i no em farà mal de panxa!

I així va ser com en Xoc va aprendre què menjaven les fotges com ell i mai més va tornar a menjar pa.
I conte contat... conte acabat!”

Així que ja ho sabeu, filletes, fillets, mares i pares. No hem de donar mai pa als animals, perquè no és el seu aliment natural.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada